En record de l'Araceli. En nom dels companys i, molt més que això, amics de l'Institut Matadepera

En record de l'Araceli. En nom dels companys i, molt més que això, amics de l'Institut Matadepera

per Francesc Xavier Ros Calsina -
Nombre de respostes: 0

Text llegit a l cerimònia de comiat de l'Araceli a la parròquia de Viladecavalls.

Quan l’Araceli va arribar a l’Institut de Matadepera, el 2005, es va fer estimar de seguida. En poc temps es va convertir en una persona referent. Des d’aleshores fins ara l’Institut no es pot explicar sense tenir-la en compte. Ens ha canviat i l’ha canviat. Discretament, defugint sempre que ha pogut els protagonismes. Però de manera tossuda i decidida, sense estalviar mai cap esforç.

I com ens ho farem ara sense l’Araceli? Sense tenir-la a prop, com podrem seguir endavant? Ens preguntem aquests dies.

Difícil. Però provem de girar la truita. Considerem-nos afortunats d’haver-la tingut, d’haver tingut la seva amistat, d’haver pogut aprendre d’ella.  Si ens ha canviat per ser millors, aprofitem tot el que, volent o no, ens ha ensenyat.


Per exemple, ens venen al cap tres imatges d’ella (com si fossin tres fotos que tenim al record) que expliquen una mica com ens ha influït l’Araceli, com la recordem i algunes de les coses d’ella que necessitem conservar sempre.

La primera és una imatge molt particular. Fa poc més d’un any, l’endemà de la revetlla de Sant Joan ja bastant entrada la nit. L’institut estava mig inundat per una bretolada. I l’Araceli descalça, amb els pantalons arremangats fins més amunt dels genolls traient aigua. Sense dubtes, sense planys. Arromangant-se metafòricament i físicament quan calia. Tal com era ella, a les verdes i les madures. Una imatge que ens recorda el seu compromís. Un compromís inqüestionable.

La segona és una imatge de la seva mirada: neta, franca, intel·ligent, optimista. Una mirada que mira i observa de veritat. Que normalment no jutja. Però on ens veiem reflectits. Com la que fan les mares.  La mirada d’aprovació que tots hem buscat, sobretot quan hem tingut dubtes. La mirada que, després amb calma, ens ha retornat amb una anàlisi senzilla, clara i encertada del que estava passant. Una imatge que ens recorda la saviesa. La saviesa plena de criteri, de calma i de suavitat.

I la tercera és una imatge on l’Araceli surt d’esquenes. La cara que veiem és la del seu interlocutor. Qui sigui: un alumne, un profe, les persones que fan la neteja o les que es cuiden de l’administració i serveis de l’institut, del manteniment o del bar. I la cara de l’altre reflecteix confiança. La de qui no necessita ni vol amagar-li res. Així ens ha fet sentir l’Araceli. Ja fa molt temps que es va convertir en el port segur on hem anat tots a parar quan ens ha calgut algú en qui confiar. La seva prudència, criteri i exquisidesa de formes la van convertir en molt poc temps en una persona especial per tothom. El perquè d’aquesta imatge s’explica molt bé: s’estimava la feina que feia i les persones amb qui la feia. I això es nota.

En podríem tenir moltes més d’imatges: Perquè n’hem tret tants aprenentatges d’ella. Tants! Alguns d’ells ens aniran sortint amb el temps, si sabem seguir-la tenint present. Això sí, tal com ella hauria volgut: amb discreció i amb suavitat.

Gràcies Araceli bonica. Moltes gràcies per tant com ens has donat!