Institut Matadepera

El diumenge 3 de setembre va morir l’Araceli Contreras, professora de francès a l’Institut des de fa una colla d’anys (des del 2005) on ha exercit diversos càrrecs, com ara coordinadora de batxillerat i ha format part de l’equip directiu com a secretària des del 2009 fins fa pocs mesos. A mitjans de febrer d’aquest mateix any, li van diagnosticar un càncer. L’ha afrontat amb valentia, ànim i serenor des del primer dia, però des del mes de juny la seva salut es va començar a deteriorar ràpidament. Fa pocs dies va fer 55 anys i poc ho va poder celebrar, perquè ja estava molt malalta. La seva família l’ha acompanyat exemplarment en tot aquest temps, procurant en tot moment pel seu benestar físic i emocional.

L’Araceli ha estat un referent pel professorat, el PAS, el personal extern i l’alumnat del centre. Treballadora incansable, propera, de tracte exquisit, prudent i amb criteri. Per molts de nosaltres era més que una companya o una amiga. Era una referent. La persona a qui ens adreçàvem quan els criteris de diferents persones no coincidien. Tothom volia saber la seva opinió. De fet, en molt poc temps al centre ja es va guanyar un respecte unànime en el si del claustre. Podia haver-hi molts desacords, però ningú posava en dubte el seu fer, el seu compromís i el seu rol. Algunes vegades els alumnes havien dit que que tant era qui tingués els càrrecs, que a l’Institut qui manava era l’Araceli. No era ben bé així, de fet ella es trobava molt més còmode en un pla més discret. Això sí, disposada a ajudar al centre en el calgués en tot moment. A liderar quan fes falta. Sense parar-se mai a comptar hores de feina. Amb un compromís indiscutible. Tenia una autoritat moral enorme entre tots.

Tampoc mai negava una estona per preocupar-se per tothom. Era la persona que més buscàvem per explicar-li què ens passava o ens amoïnava, també fora de l’Institut. Sempre disposada a escoltar, aconsellar discretament i acompanyar. Era una persona sàvia.

Era una persona que estimava. Sense condicions. Es preocupava pels seus companys i amics. Per això també era una persona tant estimada.

Com ho podrem fer sense ella? La trobarem tant a faltar!! Només ens compensa una mica la felicitat d’haver compartit amb ella i haver tingut l’oportunitat d’aprendre’n tant.

Gràcies bonica!