Avui 19 de juny la Vanguardia ha publicat l’article de Toni Coromina sobre l’Institut. El 14 de juny de 2015 el mateix autor va publicar al Nació Digital l’article: Quan estudiar era lluitar: La memòria de l’institut Jaume Callís de Vic.
Els podeu llegir tots dos a continuació
- https://www.naciodigital.cat/osona/noticia/46668/quan/estudiar/era/lluitar/memoria/institut/jaume/callis/vic
- https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia-catal%C3%A0/20180619/282067687652059
“50 anys de l’institut”
Fa cinquanta anys, mesos després del Maig francès del 1968, l’obertura de l’institut Jaume Callís de Vic va posar fi al monopoli una alenada d’aire fresc per a tota una generació d’estudiants que fins aleshores ens havíem format en col∙legis de capellans i monges. El nou institut va ser una vàlvula d’escapament que va permetre als joves de l’època l’exteriorització de les ganes de canvis democràtics i de costums. Però també va afavorir l’arribada d’uns professors joves que, llevat d’algunes rèmores del franquisme, van apostar per un nou esperit pedagògic.
Els primers anys de vida del centre van significar la fi d’un paradigma educatiu basat en l’autoritarisme, la disciplina arbitrària i la segregació per gènere, unes circumstàncies que la majoria dels alumnes vam saludar amb entusiasme, inclosos els que estudiaven als cursos nocturns. En aquell context, la direcció no va acabar de trobar un mètode raonable de gestió, i això ho vam aprofitar els alumnes per alliberar les energies emmagatzemades durant anys a les escoles privades, de vegades amb una certa crueltat envers el professorat circumstancial. De fet, les barrabassades i les bromes eren el pa de cada dia, encara que no tots els docents eren objecte d’escar ni, perquè alguns es van guanyar a pols el respecte de l’alumnat.
A l’institut, on aleshores proliferava l’esperit llibertari, es van gestar algunes de les reivindicacions democràtiques locals més destacades, com la manifestació contra el procés de Burgos i les vagues con tra la selectivitat o, anys més tard, les protestes per l’assassinat de Puig Antich. Per la seva banda, els docents també es van significar en aquest aspecte, i una vaga de professors no numeraris que reclamaven millores salarials va acabar amb 16 acomiadaments.
A finals del setanta l’institut també va ser el marc de multitudinàries assemblees contra l’extracció d’urani a les Guilleries. Fins que van començar a aflorar formes reivindicatives més ortodoxes i disciplinades, amb la incorporació de militants de partits d’esquerra. Llavors, el desgovern dels primers anys va donar pas a un sistema educatiu més assentat ia una direcció més madura.
Durant els primers anys, per l’institut hi van passar alguns alumnes que, amb el pas del temps, han destacat en les seves respectives trajectòries. És el cas, per exemple, de Pep Palau, fundador del Fòrum Gastronòmic; la periodista Cristina Gallach, actual secretària general adjunta de les Nacions Unides per a Comunicació i Informació; Miquel Macià, director del grup de comunicació Nació Digital; els historiadors Jordi Figuerola, Joaquim Albareda i Josep Burgaya; l’arqueòleg Miquel Molist, exdirector del Museu Arqueològic Nacional de Catalunya; els periodistes Albert Om i Ramon Besa, o el músic Quimi Portet.
Toni Coromina, La Vanguardia 19 de juny 2018
