Amb motiu de la memòria històrica em van demanar que fes una lletra per una cançó de la qual em van passar la música. Em vaig imaginar tot de persones anònimes enterrades en un bosc i com els seus cossos, amb el pas del temps, es transformaven en fusta. Algunes nits, però, retornaven a la vida, com vells fantasmes en un foc de camp, cantant cançons d’una guerra que els va deixar oblidats sota les arrels del bosc. Us deixo també com va quedar finalment la cançó.
CORS DE FUSTA
Sento arrels a les cames
que em fermen a terra
i no puc caminar
I l’heura s’enfila lleugera
per la meva esquena,
vestint-me de llarg
Sento que els dits se me’n nuen
que ja no els puc moure
i no em puc escapar
I el cor se m’atura,
la carn ara és fusta
hi ha flors que em surten del braç
I parlen les fulles fent fressa entre elles
s’expliquen secrets del passat
pronuncien paraules de gent mai trobada
que habita el bosc oblidat
Es mouen les branques
fent gestos inútils
que alerten passatgers incauts
Que cauen, s’aturen,
i es queden per sempre
a viure com a eterns companys
Però canto a les nits amb diables etílics
i sento que torno a ser jo
i danso amb els déus de la Vida
que em tornen la màgia i torno a ser jo
Jaume
