L’Institut Vila de Gràcia

2016-vila-anticEl curs 2002-03 es va celebrar el 10è aniversari de la creació de l’IES Vila de Gràcia en l’edifici actual. No es pot oblidar però que abans hi havia hagut una història protagonitzada per moltes persones: pares, mares, alumnes i professorat, que van començar a lluitar perquè fos possible l’existència d’un nou Institut a Gràcia. Malgrat les vicissituds i entrebancs en què es van trobar sovint, van aconseguir amb molt bones dosis d’optimisme i tenacitat que nosaltres ens trobem avui aquí.

El curs 1986-87 a l’Institut de La Sedeta els sobren alumnes preinscrits. Com que al barri hi ha manca de centres públics de Secundària i no saben massa bé què fer, el Departament d’Ensenyament proposa a una sèrie de professors que havien demanat Comissió de Serveis a Barcelona buscar un lloc per poder escolaritzar aquest grup d’alumnes sobrants. D’aquesta manera van a parar a unes aules de l’Escola Jujol uns 90 alumnes de 1r. de BUP (3 grups), embrió del nou centre “Extensió de La Sedeta”

Aquesta havia de ser una solució provisional durant un curs, ja que la intenció del Departament d’Ensenyament era que l’any següent es redistribuïssin els alumnes en d’altres centres de la zona.

El curs 1987-88 després de mantenir molts contactes amb institucions i de realitzar diverses manifestacions pel barri, en les quals els pares i mares juguen un paper molt important, s’aconsegueix fundar i materialitzar un nou centre que rep el nom provisional d’ “Extensió núm. 1 de la Sedeta” en uns barracons situats al carrer Secretari Coloma, cantonada carrer Romans. El primer document escrit d’aquest nou institut és l’acta del Claustre del 22 de setembre de 1987.

Cal remarcar que des del primer moment ni l’AMPA ni el professorat van voler admetre mai que el centre era provisional i, per això, a partir d’aleshores s’inicia un procés en el qual es lluitarà per aconseguir la creació d’un nou i definitiu Institut al barri de Gràcia, donat que hi ha per part de les famílies una demanda continuada de places per a alumnes i, també, una greu mancança de centres públics d’Ensenyament Secundari al barri.

El curs 1989-90 ja estan aprovades les obres de construcció del nou centre al carrer Secretari Coloma i les del centre provisional situat a la Riera de Sant Miquel. La idea era que, provisionalment, es traslladaria l’institut a la Riera de Sant Miquel i que, un cop construït l’edifici nou -el centre definitiu- al carrer Secretari Coloma es traslladaria tot el professorat i l’alumnat al nou edifici. En el primer Consell Escolar del curs es van ensenyar els plànols del projecte de les instal.lacions que s’havien de construir en els terrenys de Secretari Coloma, és a dir, on hi havia els barracons i on actualment hi ha l’IES Secretari Coloma.

Al final d’aquest curs va acabar la primera promoció d’alumnes, que havien hagut d’anar a fer el COU en un altre centre, l’I.B. Fort Pius, ja que els barracons no podien acollir els 12 grups que ja tenia en aquell moment l’Institut.

El curs 1990-91 es va aconseguir fer tots els nivells al centre, inclòs el COU, ja que el Departament d’Ensenyament va arreglar els baixos d’una de les cases desnonades per habilitar-los com a annex dels barracons.

Malgrat que es disposava de molt poc espai i d’unes instal·lacions molt precàries, aquesta situació no era viscuda com un impediment i l’ambient general era molt positiu. Hi havia una gran comunicació entre l’alumnat, el professorat i els pares i mares i s’aprofitava qualsevol ocasió per fer representacions teatrals, activitats extraescolars, activitats esportives, sortides, festes de final de curs, dia de la dona, etc.

El curs 1991-92 és l’últim curs que es fa als barracons i l’últim any de l’Extensió núm. 1 de La Sedeta”. Al Claustre de 25/3/92 s’aprova, tal i com consta a l’acta, el nom que, a proposta de la Comunitat Educativa i amb l’acceptació del Departament d’Ensenyament, haurà de tenir el futur centre: IES VILA DE GRÀCIA.

A finals de curs comencen totes les actuacions per fer el trasllat al nou centre de la Riera de Sant Miquel.

El curs 1992-93 és el de l’estrena del centre nou. El dia 28 d’abril de 1993 el President de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, inaugura el centre i també ens visita l’alcalde de Barcelona, Sr. Pasqual Maragall.

Poc a poc anem fent nostres els espais de Departaments, Despatxos, Sala de Professorat, Aula d’Educació Física, Biblioteca, magatzems, etc. Aviat comencen a veure’s els problemes que anirem arrossegant i que seran difícils de solucionar: manca de patis, manca d’espai per fer esports… És un any de contactes molt estrets amb l’administració per mirar de solucionar tot allò que va sorgint sobre la marxa.

En el curs 1993-94 la situació del centre s’ha normalitzat.

Al llarg dels cursos 1994-95 i 1995-96 es treballa en la tasca, ja iniciada els anys anteriors, d’elaboració del Projecte Educatiu de Centre, de cara a la introducció del nou sistema educatiu (ESO) que haurà de començar el curs 1996-97.

El curs 1996-97 es produeix un canvi molt important, pel que representa a nivell social i de canvi d’hàbits per tota la Comunitat Educativa, és la introducció del nou sistema educatiu, conegut popularment com “La Reforma”. Com a la majoria d’instituts de Barcelona, al nostre centre arriben els primers alumnes d’ESO, alumnes de 12 anys provinents de les escoles de primària.

A partir del curs 1997-98 i fins ara es treballa per l’organització i aplicació del nou sistema educatiu. A mesura que s’imparteixen tots els nivells d’ESO i Batxillerat, amb els crèdits variables d’ESO, les matèries optatives de batxillerat, els desdoblaments en diferents àrees, … es constata una vegada més les mancances d’espais que té el centre.

Les Juntes directives dels darrers anys demanen de forma continuada i insistent al Departament d’Ensenyament una solució per solventar el problema de la manca d’espais.

Finalment el curs 2003-04 des de la Delegació Territorial de Barcelona s’informa al centre que es comença a estudiar el projecte per construir unes instal·lacions esportivo-escolars al carrer Neptú d’ús prioritari per l’IES Vila de Gràcia. Deu anys després, continuem esperant, tot i que l’edifici està pràcticament acabat, i es preveu que en la primavera de 2013 s’inaugurin les instal·lacions. Aquest fet hauria de permetre augmentar el número de d’activitats extraescolars oferides a l’alumnat, així com treure un profit més gran de les classes d’Educació Física.

Paral·lelament, s’han produït un seguit de canvis en l’organització de l’institut on s’han combinat factors tant relatius a l’espai, com a la manera de treballar. L’any 2007 es va posar en marxa un ambiciós Pla d’Autonomia que va impulsar la incorporació de les noves tecnologies al funcionament diari de l’institut, i que va fixar objectius de millora vinculats a la superació acadèmica i a la convivència del centre. Ambdós objectius han estat verificats any rere any, i quan l’any 2012 el Pla va ser donat per finalitzat, van ser avaluats de manera notablement positiva tant per les famílies com per l’alumnat i l’administració. Ja abans d’això s’havien habilitat dues aules d’informàtica com a elements complementaris a la vida del Centre; actualment totes les aules estan dotades de connexió a Internet, i gaudeixen de canons de projecció i, en alguns casos de pissarres digitals. El curs 2009, l’institut es va incorporar al programa 1×1, que va impulsar el salt del llibres de paper a les eines digitals per l’alumnat. En l’actualitat tots els cursos d’ESO fan ús d’aquest tipus d’eines, amb ordinador propi, i treballant amb el suport de llibres digitals i dels materials que el professorat ha preparat per la plataforma moodle que fem servir.

Quant a la utilització dels espais, el curs 2008 es va donar un salt qualitatiu amb la reordenació de les plantes de l’edifici, a conseqüència del qual es van habilitar tres aules més per l’alumnat i una biblioteca en el primer pis de capacitat suficient per fer reunions amb comoditat i organitzar altres activitats obertes, com ara presentacions i conferències. El curs 2012-2013 es tanca un cicle de vint anys de l’institut en aquest edifici, que de ser provisional, ha passat a convertir-se en un espai definitiu. Prova d’això és que els plans d’adequació continuen a un ritme que manté viu l’esperit del seus orígens.