El plom és un possible contaminant de l’aigua de l’aixeta. Valors alts de plom són perillosos per a la salut i podrien respondre a una xarxa antiquada de distribució d’aigua dins d’una casa (per exemple que hi hagi una instal·lació amb canonades de plom) Fa dotze anys la quantitat màxima de plom admesa legalment en l’aigua de les aixetes del país era de 50 µ/L. A partir del 2014 el límit ha baixat fins a 10 µ/L.
Aquest canvi legislatiu il·lustra molt bé el moment actual. Més severitat en el control de les aigües requereix més prestacions tecnològiques en els equips de control. Així doncs, que les quantitats considerades com a segures es redueixin comporta inevitablement que els aparells i el mètodes de detecció hagin de ser cada cop més sensibles. I aquesta és sens dubte una de les causes que han fet que la Química Analítica hagi experimentat un desenvolupament difícil d’imaginar i, al mateix temps, que una de les grans beneficiàries hagi estat la seguretat de l’aigua potable dels països desenvolupats. Desgraciadament, molt queda per fer encara en països del tercer món.
Al Reial Decret 140/2003 es fixa el límit de nitrats en l’aigua potable en 50 mg/L. Els nitrats poden contaminar l’aigua potable sobretot en àrees rurals a conseqüència dels fertilitzants, que tant poden ser d’origen orgànic com inorgànic. No obstant això, la principal font de nitrats en humans prové de verdures. Les bledes, els espinacs o l’enciam contenen valors elevats de nitrats. El perill d’un excés de nitrats en l’aigua potable és sobretot que pot produir la metahemoglobinemia infantil si l’aigua és consumida per nadons. El nitrat oxida el Fe2+ de l’hemoglobina a Fe3+ i això suposa una deficiència en el transport d’oxigen a les cèl·lules de l’organisme i els nadons poden patir cianosi, es diu també, la síndrome del nadó blau.
Al laboratori de l’institut vam determinar el contingut de nitrats en les patates i ho vam fer mitjançant el mètode potenciomètric, el qual utilitza un elèctrode selectiu, específic per a nitrats, i vam concloure que el seu nivell estava per sota del límit permès (Per sort!) Aquest que vam fer servir, és un procediment sensible, relativament pràctic i eficaç per determinar els nivells d’aquest contaminant en l’aigua potable.
Però com que els nitrats són nocius per a la salut únicament en concentracions elevades, en moltes circumstàncies ens aniria bé un mètode aproximat. I aquí la Química analítica lluny d’un aparell sofisticadíssim i terriblement car ens ha proporcionat una solució fàcil i assequible: les tires reactives. Una determinació semiquantitativa de nitrats que pot ser útil en moltes circumstàncies. A Amazon les podem aconseguir per uns 24 €.
Però els reptes no s’acaben, tenim per exemple els PPCP (Personal Care Products) que són productes utilitzats en higiene personal o en cosmètica; les EDC (Endocrine Disrupting Chemicals) que son substàncies que a causa de la seva similitud química amb les hormones alteren el delicat equilibri hormonal en éssers vius. Tant els PPCP, les EDC o les mateixes hormones es poden trobar en l’aigua per a consum humà tant sigui en aigua potable de la xarxa pública com en aigua embotellada, això si en concentracions ínfimes. Estem davant d’un nou problema de seguretat, perquè no és fàcil ni identificar, ni quantificar aquestes substàncies; ni saber ben bé el risc que suposen per a la salut ja que estan en concentracions de nanograms. I per això, a prou feines s’han regulat els seus límits en aigua. Un cop més caldrà confiar en la Química Analítica, en els seus mètodes i en els seus aparells per protegir-nos d’aquestes substàncies. De moment la seva resposta són equips que combinen dues tècniques: la cromatografia i l’espectrometria de masses. Aquí sota tenim un d’aquests aparells. El venen a ebay per 49.000 dòlars. Ens el portaran els reis l’any que ve al Rodoreda?
