XERRADA DE JOAN PINYOL A L’INSTITUT

L’escriptor Joan Pinyol va venir a l’institut a fer una xerrada pels alumnes de 3r d’ESO. En Pol Navarro Simoni, un dels nostres alumnes ens ho comenta: El passat divendres 20 de febrer, l’autor català Joan Pinyol va visitar l’institut. Joan Pinyol va néixer a Capellades el 1966, poble de l’Anoia on, tret dels anys de la universitat, no hi ha deixat de viure. Com ell mateix va comentar, a més a més de ser escriptor, està llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, i actualment treballa com a professor en un institut. Joan Pinyol va venir a fer una xerrada sobre el llibre “Ningú no mor”, que prèviament ens havíem llegit els alumnes de tercer d’ESO. La xerrada estava destinada bàsicament a solucionar qualsevol tipus de dubte sobre el llibre. “Ningú no mor” és una historia que té com a tema principal un problema succeït a l’hora de construir un institut. És un llibre que generalment ha agradat força, en el qual trobem una trama argumental discontínua, cosa que fa que hagis d’estar molt atent al que llegeixes i tenir força clar quins són els seus personatges ja que tots comencen per la mateixa lletra, i a més, és un llibre en el qual es planteja un gran debat sobre la vida i la mort. En començar la xerrada, Joan Pinyol es va presentar com a un seductor literari. Feia referència a l’interès que intenta provocar en la gent per la lectura a través dels seus llibres. Seguidament, va explicar que la novel·la en qüestió tractava d’una història basada en fets reals que li havien succeït a ell. Un altre tema molt important, que dies abans a la seva visita vam comentar a l’aula, era per què tot els noms de la novel·la començaven per la lletra ema. Aquesta mateixa pregunta se li va fer a en Joan Pinyol a la biblioteca de l’institut i ell va respondre que era simplement un joc de paraules, un objectiu que s’havia marcat a l’hora d’escriure el llibre. Va explicar que molts autors per afegir-hi un extra de dificultat o una mica de diversió a les seves obres utilitzaven aquest tipus de recursos, i que hi havia alguns llibres en què a cada pàgina el seu autor s’havia proposat que hi hagués un nombre de enes o que a cada línea escrita del llibre hi hagués un mínim nombre de lletres e o coses per l’estil. Finalment, després del seguit de dubtes resolts i preguntes fetes, la xerrada va concloure. Qui va voler se’n va poder anar al pati ràpidament i aquells a qui els feia il·lusió, van poder demanar una dedicatòria personal signada per l’escriptor.