Al llarg de la història, la gran majoria de dones han estat oprimides, infravalorades, maltractades físicament i psíquica per la societat.
Gràcies a dones combatives que en el passat van lluitar pels seus drets, avui hem aconseguit avançar molt, però encara queda molt camí, molta lluita per endavant.
Veiem que a moltes dones no se’ls hi dona la importància que es mereixen. Ni a l’escola, ni als llibres, ni als espais comuns, ni a molts esdeveniments s’esmenten les dones que han aconseguit tant.
Rossaline Franklin, Rosa Parks i Hipatia d’Alexandria, són alguns dels molts exemples que han patit aquest menyspreu pel simple fet de ser dones. La majoria dels treballs que van realitzar dones científiques van ser ignorats o bé es van reconèixer els seus mèrits a altres homes.
Des de fa massa temps les dones vivim oprimides, sotmeses a una violència masclista que ja ha estat normalitzada per aquesta societat heteropatriarcal. Una societat que ens imposa des de ben petites les tasques reproductives i de gènere. Uns rols i una manera mecànica de ser i de fer. Una societat en la que en l’àmbit del treball seguim cobrant un 26% menys de mitjana que els homes. Una societat en la que a les entrevistes de feina només es pregunta a les dones si tenen plantejat ser mares aviat, i mai als homes. Una societat en la que els feminicidis segueixen creixent any darrere any i el nombre de víctimes ens horroritza.
Una societat en la que el cos de la dona ha esdevingut un simple objecte sexual d’ús masculí, i es pot comprovar en qualsevol anunci, a la televisió o a les xarxes socials. Al carrer, quan degenerats criden marranades a les dones que passen pel seu davant, fent-nos creure que només som un senzill tros de carn, sense sentiments ni seny. Quan ens fan pensar que cal vestir-se de determinada manera per ser “femenina”, per agradar als homes.
Per tots aquests motius hem realitzat aquest acte. Per reclamar el que ens van prendre: la llibertat, d’escollir, de decidir, de fer i de ser, d’esdevenir, de créixer; la llibertat de viure sense por a ser assetjades, menyspreades o assassinades; la llibertat de pensar per nosaltres mateixes, de deslliurar-nos dels perjudicis i del patriarcat. I cal fer-ho juntes totes les persones.
Fer visibles algunes de les moltes dones que han fet tant per la història i que ens han fet evolucionar fins aquí i que no han estat mai reconegudes com es mereixen és necessari i de justícia.
Nosaltres tenim molt clar que, mentre existeixi el sexisme, la LGTB(I)fòbia, el patriarcat i el capitalisme, la llibertat de la dona no podrà ser mai completa. I que només aconseguirem aquesta llibertat real canviant la consciència de la societat i no pas amb totes les reformes de les institucions que fins ara són paper mullat.
Per les oprimides, per les que ja no hi són, per les lluitadores, per les sense veu, per les que cada dia no toleren cap agressió sense resposta, per les que els hi manquen les forces: No esteu soles. La llavor de la revolució ja ha estat sembrada i ja no hi ha qui ens pari!
Redacció: Andrea Montalbán en representació d’un grup d’alumnes de l’INS Alexandre de Riquer
