El Jordi Martí, professor de llengua de l’ESO de l’escola ens ha fet arribar un article que ens agradaria que llegiu i en feu difusió, si ho creieu oportú.
“La S. se’n va, els fan fora de casa…
Jordi Martí Font
La S. se’n va. Se’n va a viure fora de Reus. Dimarts em va preguntar quan tardaven a fer marxar la gent quan els rifaven el pis. Sense casa i en silenci, en aquest cas no caldrà fer resistència passiva davant un altre desnonament. No acusaran ningú d'”agressió a l’autoritat” quan els mossos es trobin persones solidàries assegudes a l’entrada de la casa d’on faran fora qui hi viu per tal que faci cap a una subhasta o directament al banc.
La S. és una de les alumnes més treballadores de tota la classe de què sóc tutor. Petita de cos, es guanya l’estima de tothom rient i deixant anar alegria per tot arreu. Dimarts no reia. Li havien explicat, a ella i als seus pares, que aquí estudiant, treballant i sent “bona persona” es podia arribar dalt de tot, o sobreviure, que ja era suficient. I s’ho havien cregut. I era mentida, tan mentida com ho ha estat sempre. Ara els fan fora de casa i han de marxar amb la cua entre els cames i amb una frustració silenciosa…
Ells se’n van en silenci, però els amos ja han preparat les lleis per reprimir qui no ho faci, una repressió que passarà a equiparar la resistència passiva a l’”agressió a l’autoritat”, per tant: presó. Els “aldarulls de Barcelona” han estat la imatge que els tertulians habituals (d’Intereconomia a Catalunya Ràdio) han llençat contra milions de persones pobres per dir-los que el que cal fer és el silenci, callar, obeir i marxar. O això o la presó, on també només hi van els pobres. I és que ja ho deia ma padrina: si et poses a robar, que sigui molt, perquè de rics mai no n’agafen cap. I han passat trenta anys de la meva vida conscient i els fets que jo he viscut corroboren dia sí i dia també les seves paraules. Camps, Millet, Undargarin…
Sí, podem morir-nos en silenci. Sí, podem morir-nos de por, que és la mort més trista. Sí, podem callar i mirar cap a un altre lloc. Sí, podem parlar de les vacances que hem fet i que “s’han d’aprofitar perquè potser són les últimes”. Sí, podem deixar-nos matar o que ens treguin un ull amb una pilota de goma democràticament… Sí, podem acceptar que ens robin els estalvis de tota la vida. Sí, podem acceptar que la “crisi” existeix i no és cap robatori organitzat…
Tot això ho podem fer. Gràcies pels consells. Però no ho farem. Som persones, no trossos de carn, malgrat alguns cops tinguem la sensació que de trossos de carn amb cap de suro cada cop n’hi hagi més… Som persones i volem viure plenament.
La S. té dret a viure a una casa, a la casa que pacientment han pagat mes rere mes fins que tots els membres de la seva família han estat expulsats del sistema, capitalisme en diuen i cal recordar-ho. Ella i els seus, que són els meus. Mentre els Borbons, que no són els meus, es foten ‘tiros’ amb escopeta i dels altres. Mentre els polítics parlen de llibertat i no paren de fer normes per prohibir-la. Mentre els banquers no diuen res però no paren de robar. Mentre la bona gent és perseguida, agredida, assassinada… per la gent d’ordre.
Un altre món és possible i imprescindible. Perquè aquest és una merda; i no utilitzo cap figura literària per dir-ho. Una merda. Un món on les persones com la S. i milions més puguin ser felices, on la violència (la legal i l’estructural, que ara mateix són les principals i les més lesives) no siguin els centres al voltant dels quals giri tot. On viure valgui la pena i no calgui sobreviure per existir. És possible, però cal lluitar-lo.”
