Context

Context proper

El Prat, poble agrícola amb 1.150 habitants al començament del segle XIX, experimenta un creixement de població sostingut al llarg de tot el segle, fonamentat en l’expansió agrícola, basada en la modernització del reg i la millora de les comunicacions amb Barcelona, mercat dels productes de l’horta pratenca. En acabar el segle comptava amb 2.800 habitants.

 El primer terç del segle XX comença amb dos canvis que definiran la nova identitat pratenca: la instal·lació de grans indústries i els camps d’aviació  (origen de l’actual aeroport), i les migracions de l’interior de Catalunya i de la resta de l’Estat per a servir de ma d’obra.

 En acabar aquest terç, el Prat és un poble de més de 6.500 habitants, amb una forta necessitat d’escolarització, que dona lloc a la construcció de la primera agrupació escolar i l’inici de la construcció de la segona, la nostra escola.

 A l’inici de la postguerra continua el creixement constant d’industrialització i població, que s’accentua en les dècades dels seixanta i setanta, amb la construcció d’un aeroport modern i un creixement demogràfic i urbanístic d’al·luvió  doblant El Prat la població fins a convertir-se en una ciutat de més de 64.000 habitants, amb una piràmide de població molt jove i de fortes demandes formatives i socials. Això va crear una ciutat amb manca d’estructures bàsiques, que s’han anat millorant en els darrers vint anys, fins a convertir-se en una ciutat moderna amb equipaments urbanístics, socials i culturals de força qualitat.

 A partir de la darrera dècada del segle passat, ves va produir, en paral·lel:

Una forta immigració exterior, primer del Magreb i desprès de l’Amèrica Llatina, amb una taxa d’11% de ciutadans estrangers, amb índex de formació molt baixos.

Una migració de població autòctona, jove, cap el segon cinturó industrial i les noves ciutats dormitori, amb una notòria pèrdua dels recursos socials invertits en la seva formació.

 La tendència actual és de decreixement suau, amb una mobilitat interna i externa del 5% anual.

La formació de la població reflexa tots aquests canvis, amb un 12% sense estudis, un 26% amb estudis primaris incomplets, un 33% amb titulació obligatòria d’ESO, un 19% amb batxillerat o mòduls equivalents i un 9% amb titulacions de grau mig o superior.

 

Context del Centre

Evolució històrica.

 S’inicia l’any 1936, durant la Guerra Civil, però la manca de pressupost de la Generalitat provoca la suspensió les obres quan estava feta només l’estructura i les noves autoritats no van continuar les obres, que van queda abandonades durant vint anys.

L’any 1956 s’inaugura a la Torre Muntades la seu provisional de la nova escola.

L’any 1961 s’inaugura el Colegio Nacional II, acollint l’alumnat que estava escolaritzat a la seu provisional i que després serà el Colegio Menéndez Pelayo.

L’any 1971 s’amplia l’escola, amb les aules que donen al Parc Fondo d’en Peixo, per a acollir l’escolarització fins a vuitè d’EGB.

L’any 1983 es construeix l’edifici de parvulari.

A partir de l’any 2004 el centre es denominarà Escola del Parc, fent oficial la denominació popular de l’escola.

L’any 2010 s’inaugura l’edifici actual, en el mateix Parc Fondo d’en Peixo, a la zona nord.

El centre resumeix les tendències i contradiccions de la ciutat:

  • Creixement i ocupació plena de la doble línia, fins a finals dels anys 80, pèrdua d’una línia progressiva per la baixada de la natalitat de la ciutat, arribada d’immigrants magribins i posteriorment llatinoamericans, fins a un màxim d’un 27% de l’alumnat i creixement de la demanda de places i ocupació de les dues línies (amb una punta actual d’un curs afegit).
  • En dos últims anys s’ha aturat la matrícula viva. L’alumnat de famílies estrangeres està format per nenes i nenes nascuts a Catalunya, amb un augment important de magribins de segona generació.

La realitat social actual, resultat de tots aquests moviments i canvis és:

  • Un 17% de famílies estrangeres, amb realitats socioculturals diverses i interessos i expectatives respecte de l’escolarització dels seus fills desigual, més alt entre famílies de la CEE o Amèrica Llatina que no pas les magribines. Aquestes famílies magribines amb el temps han baixat el seu nivell d’integració en la vida del centre i s’han cohesionat com a grup poc participatiu i fins i tot amb dificultats de relació amb el centre.
  • Un terç de les famílies, amb dificultats socials, que participen poc en la vida del centre i deleguen en l’escola l’educació dels seus fills.

Una meitat de les famílies amb expectatives molt altes respecte de l‘escolarització dels seus fills, participatius, crítics i preocupats pels canvis en els models d’ensenyament.