En edu­cació, tenim al davant una opor­tu­ni­tat d’or. Aquest pro­per curs pre­senta nove­tats impor­tants. Segons els currículums vigents, tots els ense­nya­ments no supe­ri­ors, això és primària, secundària i bat­xi­lle­rat, hau­ran de ser com­pe­ten­ci­als d’inici a fi, després d’uns anys d’adap­tació pro­gres­siva. Aquest fet implica un canvi impor­tant en la con­cepció que tenim de l’edu­cació, i hau­ria de ser­vir per con­ta­giar els estu­dis supe­ri­ors, inclo­sos els uni­ver­si­ta­ris, d’aquesta manera de fer. I també hau­ria d’impreg­nar les pro­ves d’accés a la uni­ver­si­tat fins al moll de l’os, atès que con­di­ci­o­nen molt for­ta­ment la manera de pro­gra­mar els ense­nya­ments al bat­xi­lle­rat. Que l’edu­cació sigui com­pe­ten­cial vol dir que ha d’empo­de­rar els estu­di­ants perquè siguin capaços d’acti­var els apre­nen­tat­ges con­cep­tu­als, pro­ce­di­men­tals i acti­tu­di­nals per interac­tuar i afron­tar situ­a­ci­ons noves de manera eficaç, i també perquè vul­guin fer-ho de manera cons­ci­ent i crítica. Dit d’una altra manera, implica edu­car per pen­sar, per anar més enllà del que es trans­met a les aules, per man­te­nir l’espe­rit d’apre­nen­tatge i crei­xe­ment i per ser capaços de valo­rar crítica­ment aquests pen­sa­ments per poder-los dur a la pràctica d’una manera ètica.

Hi ha per­so­nes que, per des­pres­ti­giar-la, diuen que l’edu­cació com­pe­ten­cial implica no haver d’apren­dre gran cosa, fer-ho tot més fàcil, quan en rea­li­tat és just el con­trari. Com­porta una com­ple­xi­tat molt més alta perquè implica anar un pas més enllà del que s’aprèn a les aules per ser capaços d’apli­car-ho de manera cons­ci­ent i crítica en la reso­lució de situ­a­ci­ons noves prèvia­ment des­co­ne­gu­des, i també en la gene­ració de nous conei­xe­ments de manera argu­men­tada. No és en cap cas un sis­tema nou. Molts dels grans peda­gogs de finals del segle XIX i prin­ci­pis del segle XX, com en Fran­cesc Fer­rer i Guàrdia –afu­se­llat per les seves idees edu­ca­ti­ves inno­va­do­res–, na Rosa Sen­sat i na Maria Mon­tes­sori, entre altres, ja apos­ta­ven per aquesta edu­cació, poten­ci­ant-la de mane­res diver­ses. Tan­ma­teix, aquest estiu, relle­gint un dels lli­bres cab­dals de la filo­so­fia moderna, Cre­pus­cle dels ídols, he vist que fins i tot Fri­e­drich Nietz­sche hi dedica un capítol. Diu, entre altres coses, que per edu­car “són neces­sa­ris edu­ca­dors edu­cats a ells matei­xos […], acre­di­tats per la paraula i el silenci, cul­tu­ral­ment madurs i dolços, no pas gros­sers eru­dits, [per evi­tar] joves uti­lit­za­bles i explo­ta­bles” (les cur­si­ves les va remar­car Nietz­sche en l’escrit ori­gi­nal, que he lle­git en la tra­ducció que ha publi­cat fa poc Ade­si­ara). Més encara, cri­tica la pressa que també ara, molt espe­ci­al­ment aquests dar­rers anys, sem­bla que imperi en el sis­tema edu­ca­tiu, i defensa pren­dre’s temps per, tex­tu­al­ment, “apren­dre a veure [en el sen­tit d’ave­sar-nos a la calma i a la paciència, i a dife­rir el judici per apren­dre a donar vol­tes entorn el cas par­ti­cu­lar i abas­tar-lo per tots cos­tats], apren­dre a pen­sar, apren­dre a par­lar i escriure”.

Aquesta dar­rera frase em va res­so­nar pode­ro­sa­ment en dos àmbits en els quals estic impli­cat. D’una banda, en el meu camp de recerca, la neu­rociència edu­ca­tiva. Fa dues dècades que s’està demos­trant empírica­ment que els bons apre­nen­tat­ges, ente­sos com els que són més eficaços per afron­tar situ­a­ci­ons noves de manera crítica i empo­de­rada i que per­me­ten con­ti­nuar apre­nent i crei­xent intel·lec­tu­al­ment i per­so­nal­ment, són els que es rea­lit­zen amb estímul però sense pressa, per poder-los valo­rar i dis­cu­tir de manera argu­men­tada, per dife­rir els judi­cis i apren­dre de les diferències, amb un esforç que resulti gra­ti­fi­cant de manera íntima a través de valo­ra­ci­ons cul­tu­ral­ment madu­res i dol­ces (fent ser­vir les parau­les de Nietz­sche). D’altra banda, també em va res­so­nar en les pro­pos­tes d’ava­lu­ació com­pe­ten­cial per al bat­xi­lle­rat que ara fa just un any va publi­car la sub­di­recció gene­ral d’Orde­nació Cur­ri­cu­lar del Depar­ta­ment d’Edu­cació, com a resul­tat d’un pro­jecte que vaig tenir el pri­vi­legi de con­duir. Pre­ci­sa­ment, els eixos fona­men­tals d’aquesta pro­posta, que espero que ben aviat es pugui apli­car també a les pro­ves d’accés a la uni­ver­si­tat per garan­tir l’eficiència i la trans­ferència de l’apre­nen­tatge com­pe­ten­cial, són que els estu­di­ants apren­guin a veure, a pen­sar de manera crítica i a expres­sar-se de manera argu­men­tada per resol­dre situ­a­ci­ons noves i gene­rar nous conei­xe­ments a par­tir dels que tenen, també amb impli­ca­ci­ons ètiques.